Pilatus

El Pilatus (Pilatus Berg) constitueix el massís de més altura dels prealps suïssos, trobant-se al costat de la ciutat de Lucerna, encara que pertany també als cantons de Nidwalden i Obwalden. La seva punta més elevada, de 2.132 mts. s’anomena Tomlishorn, tot i que dins del seu cordal carener també s’accedeix a dues elevacions més, una que se’n diu Esel (2.118 mts.) i l’altra Oberhaupt (2.106 mts.), al sector pròpiament dit del Kulm. Al Pilatus s’hi accedeix amb telecabines des de Kriens o amb el tren cremallera des d’Alpnachstad, localitat situada a la riba del llac de Lucerna, ferrocarril inaugurat el 4 de juny del 1.889, que salva un desnivell de 1.635 mts., en només 4,62 km., assolint un pendent de fins el 48% i una mitjana del 38%, fet que el converteix en el més inclinat del món. En el nostre cas, hem sortit de Lucerna en vaixell fins a Alpnachstad i d’aquí hem pujat amb el cremallera fins a l’estació intermèdia d’Ämsigen on hi ha dues possibilitats, seguir el G.R. que puja per la dreta de la via o bé travessar el pont i agafar un camí panoràmic que ho fa per l’esquerra, que és el que hem seguit. Més endavant, just per sobre la cota 1.600, el G.R. i el camí que seguim es troben i pugen plegats fins al coll de Chilchsteine. En aquest punt ens separem del cremallera, que entra en una zona de túnels i dures rampes, mentre nosaltres comencem una ascensió en còmodes, però inacabables, giragonses, sota les parets del Matthorn. Un cop arribats al coll, a 1.865 mts. d’alçada, el G.R. marxa a l’esquerra en direcció a Laubrisleten, mentre que nosaltres hem de seguir les ziga-zagues, però cap a la dreta, per un sender ben treballat a la tartera. Del coll de Chilchsteine fins al Pilatus Kulm és qüestió de seguir un sender una mica empipador per les pedres de la tartera, però força ben traçat. En un punt ens apropa a les vies del tren i si tenim la paciència d’esperar que passi un, veurem una cosa molt curiosa, i és que com el pendent és tant pronunciat, el sistema de cremallera no és vertical amb el dentat al centre de la via, sinó que fa servir un sistema de doble cremallera horitzontal anomenat Locher. Un cop arribats al Kulm, a 2.070 mts., anem per feina i optem per a dirigir-nos al sostre del Pilatus, el Tomlishorn. Per fer-ho, cal seguir un bonic sender excavat a la roca, que marxa cap a l’oest, passat l’edifici i la terrassa de l’hotel, després de baixar per unes escales. És un camí molt curiós, ja que en horitzontal va resseguint el perfil de la muntanya al caire mateix dels caients de pedra. Una barana amb cable d’acer evita qualsevol problema en cas de donar algun mal pas, fins al mirador del Tomlishorn. Tornem per on hem vingut, per pujar dues puntes més que es troben sobre mateix de les instal·lacions de l’hotel - restaurant. La més destacada és Esel, a la que s’hi arriba per un bon grapat d’escales que comencen a l’exterior de l’estació superior del cremallera, on trobem una piràmide metàl·lica i la segona és la d’Oberhaupt, on hi ha una creu, també després de pujar d’un grapat d’escales.
La baixada ha donat més de sí del que ens esperàvem, ja que ha estat realment espectacular pel terreny per on va i per l’entorn que ens ha ofert. Del camí que va del Kulm al Tomlishorn veurem un túnel que entra a la roca. És la galeria, on s’explica la llegenda del drac (Drachenweg), sender excavat a la roca i que torna al restaurant, donant la volta per sota d’Oberhaupt. Just passat el primer túnel, a l’esquerra pugen unes escales metàl·liques. Sembla que sigui un camí de servei que vagi a les instal·lacions i a les antenes, ja que hi ha una porta i un rètol de prohibit passar, però és el nostre camí de retorn. La marca vermella i blanca del G.R. ens ho confirma. L’explicació de tot plegat és que aquesta via queda tancada a l’hivern. Al ser cara nord i tenir un pendent molt pronunciat, el risc d’allaus és molt elevat, per tant, no deixen passar. El camí pel que transitem va baixant per unes giragonses molt dretes i per un terreny on en cas d’estar humit cal parar compte. D’aquesta manera, amb una mica d’atenció, hem arribat al coll de Klimsen a 1.866 mts., on hi ha una capella i al darrere seu la punta més oriental del Pilatus, el Klimsenhorn, de 1.907 mts. Posats a fer, la pugem, per un sender una mica desdibuixat sobre el llom herbat. Desfem el camí i un cop al coll hi ha dues opcions. Les dues per G.R. i les dues degudament senyalitzades. Una és baixar fins a Fräkmüntegg per Gsäss i Nauen, per una tartera que tenim clarament a la vista i que passa per sota el telefèric. És el camí més curt i el que fa servir molta gent per pujar des d’aquest vesant de la muntanya, al ser molt directe. L’altre opció és pel vessant invers del coll, que porta a Fräkmüntegg per Ober Lauelen i Lauelenegg. És un trajecte força  més llarg i amb més desnivell, però ens ha semblat que seria més alpí. És una baixada distreta al principi, per un terreny amable, però que a l’arribar a la cota 1.600 davalla pel mig de les roques i els torrents amb un traçat molt dret, però segur. Per aquestes parets arribem al prat on hi ha la granja d’Ober Lauelen i la seva creu de fusta. Seguim el sender als peus de la muralla de pedra, travessem un filat, el seguim amunt i ens endinsem al bosc. Un cop a Lauelenegg, sota mateix del Klimsenhorn, seguim planejant fins arribar al punt final de la caminada, Fräkmüntegg, passant per unes de les atraccions més divertides del Pilatus, el Rope Park. D’aquí baixem fins a Kriens amb el telecabina, tancant una gran jornada de muntanya

(*) El track no ha estat obtingut sobre la marxa, sinó que està editat més endavant des del PC