Gonzen

La imatge més característica de la ciutat de Sargans, al cantó suís de Sankt Gallen, a la vall del Rin, molt propera a la frontera amb Liechtenstein, és la del seu castell i al darrere seu una imponent mola de pedra vertical que s’alça més de mil metres per sobre la seva torre. Es tracta del Gonzen, pic amb una alçada de 1.830 mts., que forma part dels Alps d’Appenzell, tancant al sud el grup de l’Alvier. Tot i que des de Sargans hi ha un sender de pujada per aquesta cara sud, està marcat amb rètols blaus, la qual cosa vol dir que és una via alpina de dificultat, que en aquest cas presenta trams equipats i passos de grimpada. En el nostre cas hem optat pel camí normal de pujada, que va per la seva cara nord. Hem fet primer una aproximació a l’hotel Alvier, que és on comença la ruta, a través del petit telecabina que surt del poble d’Obserschan. D’aquesta manera ens estalviem 310 mts. de desnivell, aproximadament una hora de camí. En tot cas, de l’estació inferior surt el G.R. amb el que més endavant enllaçarem, per qui es vulgui estalviar aquest mitjà, amb un cost de 5 CHF per trajecte i persona, que es paguen a la recepció de l’hotel, ja que és un sistema de transport privat. A la placeta que hi ha sortint del telecabina, ja veiem els rètols indicatius de totes les rutes possibles. Encarem la que mena al Gozen, passant primer per un parc infantil on unes escultures de fusta ens recorden els personatges del conte de Heidi, ja que estem a la regió turística on va ser escrita la famosa historia, coneguda com a Heidiland Feirenregion. Aviat trobem una pista, que seguim a l’esquerra, fins veure una cruïlla a la dreta, que ens endinsarà de pujada al bosc. Primer una giragonsa i més endavant un prat, que travessem, ens duran a la petita casa de Purlifenz, on tornem a trobar una pista que seguim a l’esquerra i abandonem poc després, altre cop a la dreta. Seguirem fins al cim els senyals blancs i vermells del G.R., trobant-nos a cada cruïlla important els característics rètols metàl·lics grocs, per tant, l’orientació és molt senzilla. El sender s’endinsa en un fantàstic bosc, amb avets centenaris, d’una alçada considerable. En una cruïlla veiem que el camí es bifurca. Podem anar per la dreta o per l’esquerra, més endavant, s’uneixen. És més bonica la ruta que marxa a l’esquerra, fitada amb un rètol de fusta que mena a Hübschen Waldboden, que és una cruïlla de camins, amb un refugi, anomenada també Schnapsgrotza. Estem en un punt des d´on surten força rutes, en el nostre cas seguirem a l’esquerra per una pista de terra on hi ha una barrera. Durant una estona no guanyarem ni perdrem gaire alçada, ja que anem seguint per la cota 1.220, el perfil de la muntanya, passant per un pont el riu Trüebbach, on destaquen les travesses de fusta que el canalitzen, que més endavant tornarem a veure en un altre torrent. Passem pel costat d’una fusteria i arribem a la casa de Glätti, on s’acaba la pista i comença el camí que ens portarà al pont penjat sobre el Lochbach, a la zona de Maienguet, que és una de les atraccions de la ruta. El passem i sortim del bosc, a uns prats anomenats Walserberg, amb unes quantes granges isolades. Destaca un nou pal indicador on, tombant a la dreta, deixem la senda planera que marxa direcció a Sargans, per Maienberg, per pujar ja de forma més seriosa travessant el pendent inclinat de la muntanya, fins arribar a una nova casa, anomenada Oberhaus, on s’enllaça amb la via alpina de la que parlava a l’inici i que ve directe de Sargans. Des d’aquí la senda de pujada és la mateixa. Per un camí dreturer, ens dirigim al Berghaus Gonzen, edifici que acull un refugi i restaurant de muntanya, que està tancat. Abans d’arribar-hi hi ha una casa de vacances, on ens trobem amb el seu encarregat (única persona amb la que ens hem creuat en tota la jornada), que ens diu que en condicions normals estem a una hora del cim, però que degut a la neu acumulada i al fet de que no portem les raquetes, trigarem una estona més, recomanant-nos que seguim la pista que porta a la collada de Folla, passant per la granja Rieterhütten, que de fet és per on van les marques de pintura del G.R. Hi ha trams on la neu tapa per complert la pista (que és asfaltada, segons veiem en algun tram que està net), per la qual cosa busquem passos lliures de neu, seguint l’evident llom que tenim al davant. Cap on hem d’anar i per on ho hem de fer és molt clar. Se’ns mostra a la dreta altiu una mena de cim similar al Pedraforca, que és un grup anomenat Girenspitz - Gauschla i que forma part del massís de l’Alvier. Una mica al nostre aire, ensorrant-nos a estones més del compte en una neu molt tova i desfeta, anem guanyant alçada tenint com a referència visual les girades de la pista i l’evident portella a la que ens dirigim. Un cop a aquest ample coll, se’ns obren a la vista les muntanyes de Flumserberg, que tanquen a ponent la vall del riu Seez. A partir d’aquest punt, ja és qüestió d’encarar la carena que ens ha de deixar al cim (la seva creu és visible des d’aquí). Per fer-ho, seguirem el filat amunt, entrant en una zona emboscada que, passat un collet, ens deixa al punt més delicat de la pujada, ja que no els arbres no permeten avançar pel fil de la cresta, sinó que obliguen a fer un flanqueig a l’esquerra, passant per un tram una mica exposat, on amb neu dura o glaçada l’ús dels grampons és imprescindible. De fet comprovem que el pendent que tenim per sota està ple de sistemes antiallaus. A l’estiu per aquí puja una via directíssima que ve de Sargans i ens sorprèn veure unes traces de petjades a la neu. En el nostre cas, la neu ens permet avançar sense necessitat de posar-nos res als peus, anant en compte i prou. Un cop deixem el flanqueig, entrem a l’aresta cimera, pràcticament horitzontal, amb l’estimball a l’esquerra, que queda dissimulat per la mica de vegetació que hi ha sobre la roca vertical, mentre que per la dreta seguim tenint el bosc, per la qual cosa no dóna sensació de vertigen. Uns metres més enllà i ja veiem la gran creu de fusta que marca el cim del Gonzen, un extraordinari mirador d’aquest vessant nordest de Suïssa. 
La visibilitat s’ha anat reduint cada cop més, i a més a més, les previsions de la méteo donaven risc de pluja a partir de les 16 hores, per la qual cosa, no ens hem entretingut gaire i hem reculat per on hem vingut. A l’alçada de Folla, la boira s’ha anat espessint, tot i que les característiques del terreny, junt amb la traça que hem seguit de pujada, no és ho han posat gaire difícil per tirar avall. Un cop al refugi hem fet un mos i hem estudiat què fer. Inicialment cabia la possibilitat de seguir per la pista d’estiu que des d’aquí arriba a Hübschen Waldboden / Schnapsgrotza, passant per Lauzboden, però no ens ha seduït gens agafar-la, per la qual cosa, vist que el risc de pluja era evident i la boira s’anava tancant, hem decidit tirar avall per on hem vingut, al semblar-nos l’opció més segura i no tenir ganes d’aventurar-nos per un terreny desconegut. I d’aquesta manera, desfent la pujada, hem arribat a l’estació superior del telecabina de l’hotel Alvier, ja amb les primeres gotes de pluja sobre nostre, per la qual cosa hem descartat seguir el sender fins a Oberschan, decantant-nos per aquest còmode giny que en 7’ ens ha deixat al poble